quimponsa

 Ara, quan ja res sembla veritat en aquest món artificial ple d’intel·ligències falses que ens suplanten els somriures, les complicitats, els humors, i ens creiem tan savis... I ens convertim tristament en uns personatges de còmic, en una espècie dAnacletos, on els espies són barroers i també absolutament tragicòmics. Un món en el que no es pot envellir sense estar sotmès al setge del progrés, aquell progrés malentès que esdevé trampa en cada comunicat, en cada trucada telefònica, en cada avís d’entitats fiables i venerables. Empreses que creen petits somnis irreals, llaminers fomentadors d’ambició falsa, trampa de ratolins per il·lusos i creients... On queda la saviesa dels ancians? On queda el respecte a la vida? On queda l’intercanvi i l’afecte? On queda el compartir vivències reals? On queden els somnis i la conversa? I ens creiem tan savis...